Doble blanc

París, anys seixanta. Un pintor catalá que fa deu anys que viu de la seva feina a la capital de l'art rep la visita d'un col·lega: Joan Comes. Peró el presumpte col·lega no tan sols fa temps que ha penjat els pinzells sinó que fa els possibles perqué el seu amfitrió també ho faci. La personalitat i l'empenta filosófica del desconegut són tan fortes, tan intenses, que el protagonista es troba, sense voler-ho, vivint dolorosament el gran debat de les arts plástiques del segle XX: val la pena de reproduir la realitat , l'art abstracte és la superació del figuratiu , quina importáncia té la firma, en un quadre I, en el fons, té algun sentit pintar La crisi professional i personal arrossega l'indefens ex pintor cap a un inesperat passeig pel París dels treballadors, els explotats i els pobres, en una mena de retaule al·legóric del penitent contemporani. Fins que apareix el doble blanc. El súmmum de l'art, el zero com a máxim valor artístic.Amb un final sorprenent i trasbalsador, aquesta novel·la qüestionava ja fa 50 anys alló que després molts altres han denunciat: la submissió de la creació artística al mercat. Sense renunciar, i aixó és el que la fa especialment llegidora, a una tendresa que fa dels personatges uns éssers tan universals com captivadors.