Economia de l´absurt

Aquestes darreres décades els consumidors occidentals tenim motius per a estar contents. Ens podem canviar de roba cada dia de la setmana perqué el preu d'uns pantalons a Zara és irrisori, o bé redissenyar cada any «la república independent de casa nostra», perqué les prestatgeries i els sofás d'Ikea tenen uns preus que semblen de broma. Es el «miracle» de la globalització, del qual podem gaudir els consumidors i les marques. Dissortadament, tot plegat té uns quants efectes col·laterals no desitjats -com sol passar amb les gangues- i resulta que alló qué aparentment és barat ens acaba sortint, col·lectivament, una mica car. Amb la lógica productiva i económica d'aquest sistema, ens anem quedant sense feina o amb feines cada vegada més precáries. Ens han flexibilitzat. Els productes abundants i barats -no tan sols aquests- reforcen la tendéncia de les nostres indústries a desplaÇar-se cap a llocs ignots per produir amb costos més baixos. Són indrets on viu molt gent pobra per a qui un salari de miséria és una benedicció. A més, es deixen d'ingressar impostos, es destrueix el comerÇ i es tanquen una quantitat significativa de fábriques i de petis negocis. Correm en una cursa de mínims que no és sinó una trampa de pobresa. Dels productes low cost, en neixen societats low cost.