Garlanda

Hi ha persones com la Maria Rovira, coneguda als escenaris com a Oye Sherman, que miren el món des duna estranyesa i una singularitat que el fan més divertit i brillant. I que, malgrat el dol, el desconcert, les crisis i les petites foscors inevitables, el celebren. Garlanda és el gènere literari que ha inventat. Un fil que ho travessa tot. Daquest fil en pengen records dinfantesa, etimologies de la llengua catalana que sobren com finestres, escenes domèstiques, taxonomies impossibles, imperis romans construïts amb menjar, cinema o pentinats. Hi ha joc i obsessió, llengua i família, la mort del pare i el vertigen dels trenta. Cada banderola té sentit per ella mateixa; juntes, formen una constel·lació íntima. Amb un humor fi i una lucidesa que podrien recordar Nora Ephron o David Sedaris, però des dHorta i amb trenta i pocs anys, Maria Rovira debuta amb unes memòries plenes dironia i tendresa, una garlanda per enfilar el que ha passat i celebrar que existeixi. «El dia que ens van explicar les hores a lescola jo no hi era. Maclaparava tant la complicació que vaig decidir que intentaria viure sense saber dir les hores correctament, que, total, tampoc em caldria, que com de greu havia de ser allò. Aquesta sensació dhaver-me perdut la classe del dia anterior macompanya força sovint. En algun moment totes les nenes van aprendre a fer la vertical, i a fer-se trenes de donzella renaixentista, i a fer factures, i a mantenir lordre en els seus espais, i a no perdre les coses, i a tenir parella estable i un parell de fills, i no em van avisar».