Ferran Armengol, amb un estil narratiu, quasi detectivesc, aborda els orígens del ferrocarril a Barcelona a partir de moltes fonts documentals, situant-lo en el marc de les circumstàncies polítiques, socials i econòmiques de la primera meitat del segle XIX. La inauguració de la línia ferroviària de Mataró, l’any 1848, representa l’entrada a l’era del ferrocarril de Barcelona i, per extensió, de tota la península Ibèrica. Tanmateix, ja l’any 1800 s’havia assajat a la mateixa Rambla un sistema de transport sobre carrils, el “canal en sec”, concebut pel científic barceloní Francesc Salvà i Campillo com a alternativa als canals de navegació. El canal en sec de Salvà i el “carril” de Mataró són, doncs, les fites que emmarquen l’arrencada del ferrocarril a Barcelona, per bé que revelen els contrastos que experimentava la ciutat mentre Europa i Amèrica vivien la revolució del transport dels segles XVIII i XIX. L’experiment de Salvà s’avançava quatre dècades al debat sobre la substitució dels canals de navegació pel ferrocarril. El Barcelona-Mataró, en canvi, es va construir amb tecnologia i capital importats d’Anglaterra i va arribar quan pràcticament tots els països d’Europa occidental havien posat en marxa les seves primeres línies ferroviàries. Sens dubte, aquest decalatge deriva de la crisi econòmica i política de la Barcelona d’aquell temps però no és menys cert que aquestes iniciatives mostren una societat oberta al món, connectada amb els mitjans científics i intel·lectuals europeus i relligada amb altres ciutats d’Europa i Amèrica a través del comerç marítim. Ben mirat, que Barcelona fos testimoni d’un experiment precursor del ferrocarril i també de la primera línia ferroviària de la península Ibèrica no és pura coincidència.