Després de llegir als diaris la notícia d'un accident aeri a l'Himálaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Tchang está ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l'endemá s'assabenta pel diari que Tchang viatjava en l'avió sinistrat i que no s'han trobat supervivents. Peró en Tintín té la certesa que el seu amic és viu i se'n va cap a Katmandú, amb l'objectiu d'organitzar una expedició de rescat. Aquesta obra coincideix amb una época de grans turbuléncies en la vida d'Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable terápia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella época, travessava una auténtica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l'autor va haver d'anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaÇ d'acabar. Per sort, l'Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que segons l'opinió de molts és una de les seves obres mestres. El color blanc també regna en gairebé tota l'obra, peró ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprén un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l'ha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per l'Orient i per els fenómens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc. L'Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del yeti, tenia la llista de totes les persones dignes de crédit que l'havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conéixer el vencedor de l'Anapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les d'algun bípede que s'aturava al peu d'una muntanya rocosa.