La dèria nova

La dèria nova es del autor Vallmitjana i Colominas, Juli y trata de

La dèria nova o la fal·lera del senyor Jaume ?títol amb què es portà a  l'escena? despertà una gran expectativa, sobretot en el món futbolístic i els amants d'aquest esport. Aficionat i promotor d'activitats esportives de barriada, Vallmitjana no pretenia pas ridiculitzar els que practicaven el joc de la pilota, sinó únicament els que en feien una «dèria» impr.pia o perniciosa per al cos social. A través de la caricatura d'un geniüt sabater que perd l'oremus pel futbol, l'obra fustiga l'efecte desestabilitzador de l'harmonia social, en la vida familiar i en els barris menestrals, que produeix el mimetisme de la pràctica futbolística no concebuda com un esport lúdic i prou, especialment apte per als joves, sinó com una rivalitat malaltissa entre clubs, càrrecs i conveïns.
 
 Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873-1937). Narrador, novel·lista i autor  teatral.
 
 Argenter de professió per tradició familiar, la seva vocació inicial és la pintura. Estudia a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i es relaciona amb els pintors de la ?colla del safrà?. Abandona la pintura  per la literatura a causa de la seva indecisió personal i la influència del pensament teos.fic. Coneix de la vora el món marginal i  de baixos fons dels gitanos barcelonins que conjuntament amb la lectura d'estudis sobre la seva hist.ria constituirà la base principal  de la seva obra literària. Tant les novel·les com Sota Montjuïc (1908) o La Xava (1910); les narracions, entre altres De la raça que es perd (1917) i les seves obres de teatre: Els Zin-calós (1911), En Terregada (1912), Rují (1918) tenen en comú la cruesa de la vida s.rdida, els costums i el parlar dels gitanos. La força expressiva, d'una gran vigoria, a l'hora de presentar-nos els diversos personatges  és enriquida per l'aportació del vocabulari caló.
 
 Autor singular dins la literatura catalana, connecta amb els modernistes que considera excessivament intel·lectualitzats. A la darrera etapa com a dramaturg estrena peces de caire social i polític com El barander (1923). En els darrers anys de la seva vida abandona el teatre i escriu narracions, la majoria encara inèdites.
 
 [Font: Escriptors.cat]