El gabinet dels antics

El gabinet dels antics es del autor Balzac y trata de

L'obra El gabinet dels antics tracta la história d'una família de la vella noblesa de províncies arruïnada per la revolució i oblidada per la Restauració borbónica que viu com si es tractés d'una relíquia del passat. Com explica Balzac: «S'havia conservat al fons de la seva regió tal com els puntals carbonitzats d'algun pont de César es conserven en el fons d'un riu». Abolit el poder nobiliari per Napoleó, s'esdevé aquell període en qué les époques históriques s'encavalquen i en qué les restes d'un temps pretérit voldrien fer girar enrere la roda del temps. El gabinet dels antics és el malnom que els liberals de la ciutat donaven al saló de la casa del marqués d'Esgrignon, el noble arruïnat,  on es reunia amb els pocs afins a la noblesa. A Balzac li agradava posar l'acció de les seves novel.les a províncies perqué és allá on els odis i les rivalitats desemboquen de seguida en un cos a cos que a  la capital pren, en canvi, unes formes més generals. Balzac aprofita per fer un retrat profund d'aquestes antigalles, peró també dels liberals que, exclosos de la noblesa, es deleixen per fer-s'hi un lloc. I també de les institucions, en aquest cas dels jutges, reduint-los a alló que hi ha de més auténtic: els seus interessos materials. El fill del marqués és el personatge conductor d'aquesta história. Educat en el dogma de la supremacia de l'estirp, era bell, intel.ligent i consentit, i feia de la distinció la seva carta de presentació. Enviat a París amb el propósit de ser admés a la cort, els costums mundans acaben de dissipar aquell tendre esperit. En la dissipació del jove, el cap dels liberals del poble hi troba l'ocasió per anorrear definitivament la casa d'Esgrignon i passar comptes del rebuig sofert per la germana del marqués, que ell havia pretés en casament. El joc macabre es posa en marxa. Honoré de Balzac (1799-1850) és considerat el novel.lista més important de les lletres franceses. La Comédie Humaine, el colossal projecte literari de tota una vida ―que inclou obres transcendentals i immarcescibles com El cosí Pons, El pare Goriot o Eugénie Grandet, entre moltes altres―, el convertí en l'historiador del present i en el mestre de les generacions posteriors. No hi ha dubte que Stefan Zweig tenia raó quan deia: «Mai abans de Balzac no s'havia emprés deliberadament una comesa tan vasta;  mai l'audácia d'una voluntat descomunal no havia rebut una recompensa  tan gran».