L`espill o llibre de les dones

L`espill o llibre de les dones est de l'auteur Roig, Jaume et essaye

Es poden comptar amb els dits d'una má les obres literáries catalanes medievals que, com ara el Llibre deies dones de Jaume Roig (1402 -1478), són capaces d'atraure l'interés del lector actual amb una forÇa tan abassegadora. Amb tot i aixó, l' Espill o Llibre dels consells, títols amb qué també es coneix aquesta obra narrativa escrita a la segona meitat del segle XV i editada nombroses vegades d'enÇá del segle XVI, fins ara resultava inaccessible al públic no especialitzat pel fet de ser escrita origináriament en vers i en un catalá no gens fácil, malgrat que l'autor hi faci servir un registre ben col·loquial -o potser precisament per aquest motiu. Amb una gran destresa i en forma autobiográfica, el Llibre de les dones narra l'atzarosa vida del protagonista des de la seva joventut, en qué la mare el treu de casa i es veu obligat a vagar i dur una vida  aventurera per terres catalanes i per FranÇa, fins a la vellesa, vista sobretot a través dels diversos fracassos matrimonials (amb una donzella, amb una beata, amb una viuda i amb una monja). Considerada com un precedent de la novel·la picaresca castellana, pel seu realisme  i el seu aire divertit i pintoresc, el Llibre de les dones constitueix, per una banda, un violent atac contra les dones, ple d'enginy i de vivesa, dintre de la més pura tradició misógina -a la manera del Corbaccio de Boccaccio i de l'Arcipreste de Talavera-, i, per l'altra, ofereix un auténtic fresc de la societat burgesa valenciana del segle XV. Introduïda i anotada amb rigor, aquesta acurada i fidel prosificació modernitzada del Llibre de les dones a cárrec de Jordi Tiñena posa per  primera vegada a l'abast dels estudiants de segon ensenyament (BUP i FP) i del públic lector en general una de les obres més riques, divertides i representatives de la narrativa catalana del segle d'or. Amb aixó, i amb els fragments de l'original i una série de propostes de treball, no es pretén fer altra cosa que el que la majoria de llengües de cultura han fet des de fa temps amb les obres antigues i clássiques: facilitar-ne l'accés al seu públic natural.