Barris, veins i democràcia

El moviment ciutadá forjat als barris durant la dictadura va ser un dels components destacats de la lluita antifranquista que va fer possible la transició a la democrácia i la defensa dels interessos de les classes subalternes en el procés de canvi polític i institucional. Aquest moviment popular, alimentat per l'oposició comunista i per militants cristians de base, es va articular a Barcelona, a partir de l'any 1972, entorn de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Aquesta entitat, nascuda burgesa i afí al poder establert, peró rápidament controlada per l'esquerra i el catalanisme, va aconseguir conquestes urbanístiques, socials i culturals importants; la complicitat de professionals i intel.lectuals, i una influéncia política que va sobrepassar l'ámbit metropolitá. De fet, aquest moviment va fer possible a Barcelona una ruptura política, social i cultural amb el franquisme sense parangó. Fins a l'extrem que, després de provocar el cessament dels alcaldes José María de Porcioles (1973), Enric Masó (1975) i Joaquim Viola (1976), el moviment veïnal va imposar la seva agenda política i reivindicativa durant els dos anys de mandat del singular alcalde de la transició Josep M. Socias Humbert. A partir de les eleccions municipals del 1979, peró, les exigéncies de participació i democrácia de base del moviment veïnal van topar amb resisténcies dels vells poders económics i dels nous poders polítics, i el moviment ciutadá va patir el desencís polític i la crisi de les associacions de veïns.