Quan vaig deixar de ser natura

«El que de veritat em fascina, peró, és el fet d'imaginar la meva vida com el curs del riu Níger; una vida en certa mesura suïcida, que desafia sovint les lleis de la lógica i el sentit comú. I somniar en el dia que, inevitablement, fará un gir drástic, el dia en qué la corba, la boucle, s'obrirá i deixaré d'anar cap al desert de la bogeria per endinsar-me a l'oasi de la raó, del seny i, amb sort, de l'equilibri. Jo, com el Níger, també vull claudicar davant les lleis dels homes, i vull pensar que aquests anys de malaltia han estat com l'efímera resisténcia del curs del teu riu, una simple concessió als capricis del cartógraf». Quan vaig deixar de ser natura lleugera és un llibre que sorprendrá el lector tant per la valentia de la temática que s'hi revela com per la intensitat amb qué l'autora hi exposa el jo narratiu i s'enfronta als riscos del despullament literari. El lector queda atrapat immediatament en un doble viatge sense condicions: el de la malaltia i el de l'amor. L'autora escriu des de la malaltia, no per embellir-la ni per defugir el que és indefugible, sinó per salvar les restes d'aquella que era en aquella que és; per abocar-se al vertigen del jo ferit fins a fer-ne una supervivéncia. També imperiosa és la necessitat del viatge amorós que agita el relat i el fa únic en les nostres lletres: com si l'amor fos una geografia en qué les fronteres es desdibuixen i en qué la malaltia finalment remet