Tempus fugit

Joaquim Pijoan es converteix, amb aquesta obra, en un diletant memorialista. Escrit amb la veu própia tan característica d'aquest autor, és una crónica que s'inscriu de ple en les literatures del jo. Un soliloqui amb ell mateix que es transforma en la seva literatura tan personal. Els records comencen a primers de setembre de 1952 i acaba el mes de maig de 1959. La voluntat de l'escriptor cristinenc amb aquests records és "fer un gran fresc de la vida d'un poble rural molt próxim a la Costa Brava d'abans de l'arribada del turisme massiu, i sotmés, en l'aspecte politi cosocial, a la dictadura franquista". Un exercici de memória d'obsessiva persisténcia per recordar el temps que ha fugit. La vall d'Aro i els boscos de la seva infantesa, els paisatges, camps i conreus, vistos amb ulls de nen, amb la mirada tendra i brillant, incisiva i analíti ca de Pijoan, i les seves conclusions sensacionals. I principalment els personatges del seu món, ja caduc, que va conéixer a l'escola, als paratges cristi nencs i sobretot en l'anomenat Hostal Romanyá, que regentava la seva família, en un poble peti t on tothom es coneixia. Amics, coneguts i saludats, citant Josep Pla, un dels seus referents literaris, juntament amb Marcel Pagnol. Es el petit olimp dels seus records, que són el testi moni d'una vida.