Quan la mort és la vida i la vida és la mort

Durant molts anys he estat un escriptor oblidat. Ho admeto sense cap pena ni vergonya, peró creieu-me quan us dic que un dia vaig arribar a tocar la glória. He viscut sol més temps del que ho he fet acompanyat. Tan allunyat com he pogut de la meva exdona i el més a prop que he sabut de la meva filla. Confesso que m'ha costat molt acceptar aixó que m'ha passat. Peró per més inversemblant que pugui semblar, és com és i no ho puc canviar. Ara sé que no estic sol, que n'hi ha d'altres com jo encara que molts hagin optat per callar. Sé que faran tot el possible per ocultar aquesta veritat i fer-nos passar per bojos. Peró potser si sabem jugar les nostres cartes, aquest secret ens donará més poder del que ells hagin somniat. I és que sense pobres no hi haurá rics, sense desfavorits no hi haurá privilegiats, i potser si aquest secret veu la llum, alguns d'ells perdran part d'aquest paradís terrenal. Ara, peró, demano disculpes a tots aquells que us heu trobat aquest document. Sóc perfectament conscient que amb el seu lliurament no faig altra cosa que defugir la meva responsabilitat per fer-la caure sobre vostre. Segurament hauríeu viscut més feliÇos si no l'haguéssiu trobat, peró... Ho sento, només soc un covard. Nicolau Esnaola Segarra