Walter Benjamin

Concretament, la que es formula als anys vint, al text própiament titulat Per a la crítica de la violéncia; i la que apareix a les darreries de la seva filosofia, quan esdevé expressió radical de la no-experiéncia en la modernitat. Perqué, en les formes de la violéncia que s'afiguren en aquestes dues reflexions, es mostren els actuals carrerons sense sortida, els límits de la relació de la democrácia amb la seva própia ferocitat, allá, precisament, on la democracia es creu menys violenta: en el dret, en el compromís i en la racionalització sistémica. Per portar a terme aquesta actualització, el métode que segueix Lluís Montull és la confrontació de la filosofia de la violéncia benjaminiana amb la de pensadors com Carl Schmitt o Jürgen Habermas; amb obres literáries, com El mercader de Venécia, o pel·lícules, com L'home que va disparar a Liberty Valance; i, també, amb fenómens recents com la crisi económica o el terrorisme gihadista. Per tal que, amb aquest diáleg crític, s'il·luminin els casos extrems d'aquesta relació democrácia-violéncia; peró, igualment, per esbossar una possibilitat no violenta de resolució de conflictes, tot i que estrictament excepcional, la que neix d'un altre concepte límit: l'amistat; el qual Benjamin només insinua, peró que va ser fonamental tant per a la seva vida com per a la seva obra.