L'últim cop que vaig veure París

«Parlaven de flors i de parcs mentre caminaven, amb les espatlles fregant-se, pels Camps Elisis, entre les tombes del cementiri de Montmartre, o al voltant de les fonts i els parterres de les Tulleries. Feien el que podien per mantenir-se lluny de les patrulles itinerants d'uniforme gris de campanya i les unitats de joves feixistes de la Garde FranÇaise fent el pas de l'oca. Feien el mateix que tots els parisencs: sentir l'escalfor del sol a la pell, compartir una mirada prolongada, assaborir el tacte lleuger de l'altre a través de la roba d'estiu. I intentar recordar com era sentir-se viu». (p. 147 pdf)Maig de 1940. Fugitiva d'una vida glamurosa peró artificial a Manhattan, la Claire Harris aterra a París amb l'esperanÇa de comenÇar de nou. El París que es troba, peró, és un París ocupat pels nazis, i aviat es comprometrá a ajudar la Resisténcia francesa. Malgrat els perills als quals s'exposa, la Claire aprén a estimar la bellesa de la Ciutat de les Llums amb la companyia d'en Thomas Grey, un misteriós británic antinazi. Peró la traïció la forÇa a fugir una vegada més, aquesta vegada per salvar l'home que estima i tot alló en qué creu. I la Claire desitja amb tot el seu cor viure prou temps per veure, almenys un cop més, el seu estimat París...