Reflexions sobre cinema

L'esperadíssima primera obra de no-ficció de Quentin Tarantino. Un llibre molt personal: un viatge íntim per les seves pel·lícules preferides que ens fa entendre per què Tarantino fa el cinema que fa. A més de ser un dels cineastes contemporanis més cèlebres que hi ha, Quentin Tarantino és probablement l'espectador de cinema més capaç de contagiar el seu amor pel setè art. Durant anys ha repetit que no estava a punt per escriure llibres sobre pel·lícules. Finalment ho ha fet, i val a dir que llegint-lo es comprèn profundament per què Tarantino fa el tipus de cinema que fa. Organitzat al voltant de les pel·lícules americanes més importants dels anys setanta (de les més violentes a les més tòrrides), que va veure per primer cop de nen i que ha anat revisitant compulsivament al llarg de la seva vida, aquest llibre és tan intel·lectualment rigorós i perspicaç com divertit i entretingut. Reflexions sobre cinema és, alhora, crítica cinematogràfica i teoria del cinema, un meravellós reportatge literari i unes memòries excepcionals, a l'altura de clàssics del gènere com Hitchcock i Truffaut o Buñuel. El que n'ha dit la crítica: «No pot sorprendre ningú que la crítica cinematogràfica de Tarantino sigui tan rotunda, intel·ligent i enlluernadora com les seves pel·lícules». The New York Times «L'entusiasme, la generositat i el singular punt de vista de Tarantino reforcen els seus arguments, i fins i tot quan fa caure els seus herois, ho fa per amor... Intel·ligent i obsessiu, Tarantino és molt divertit i difícil de superar». Publishers Weekly «Descarat i audaç [...]. Nodreix tant com apassiona, està ple de vida en el millor sentit possible. Es nota que a Tarantino li agrada analitzar les pel·lícules a fons». The Guardian «Un debut de no-ficció de primer nivell d'un artista únic». Kirkus Reviews «Reflexions sobre cinema és un llibre del tot captivador. Amb observacions agudes i intel·ligents, opinions disteses i anàlisis afilades entre personalitats i èpoques, sembla dissenyat per afavorir grans discussions». The New Yorker