Ètica nicomaquea

L'Etica nicomaquea, una obra cabdal de reflexió práctica, es proposa d'encaminar el capteniment humá tenint en compte els valors socialment compartits. Es, doncs, un gran exercici intel·lectual dirigit a l'acció i no pas a la teoria. L'ética aristotélica argumenta, és clar, peró no pretén demostrar res. Constata simplement fets contingents -maneres de fer, hábits personals, ideals col·lectius- i els explica a partir dels principis humans que els són immanents -deliberació, escolliment, decisió, habituds, virtuts-. L'acció ética parteix de la manera d'ésser humana, perqué la natura, sempre que origina un ésser, el dota d'un impuls innat per al canvi alhora que li defineix l'estat perfecte que progressivament ha d'anar assolint. Per a Aristótil, existir comporta posseir la capacitat d'actuar per a assolir la perfecció, per a obtenir aquella forma ideal que només podem aconseguir si l'activitat fa que sigui real alló que virtualment podem ésser. La vida humana és, doncs, una feina, una tasca, un acompliment. Alló que l'home pot fer i pot arribar a ésser és el bé. Seguint, sens dubte, la tradició socrática, Aristótil es distanciá de l'utilitarisme i l'hedonisme dels sofistes i erigí el bé en l'ideal d'acord amb el qual hem de regular la vida, tant la individual com la col·lectiva. Tanmateix, aquest bé que tothom desitja no és cap ideal transcendent a la natura, sinó el bé humá. Aristótil criticá Plató per haver situat l'ideal en el bé absolut, en comptes de fixar-lo en la perfecció relativa a qué podem aspirar els humans.