El 1810, Kleist, que fins aleshores ha viatjat sens descans i ha patit prou fracassos -la negativa de Goethe a reconéixer el seu geni no n'és un de menor-, intenta establir-se a Berlín i assegurar-se la subsisténcia amb la fundació dels Berliner Abendblätter, una de les primeres publicacions diáries de la ciutat. [...] La majoria d'escrits breus que presentem en aquest volum van ser redactats per als Berliner Abendblätter. Arrencats del seu context de publicació, per forÇa han trencat lligams, peró segueixen conservant l'essencial d'aquesta prosa: el carácter d'ocurréncia sobtada, d'intuïció brillant que acaba abruptament o que, per contra, promet una continuació. Tot i la seva brevetat o, justament, grácies a ella, són una talaia perfecta per observar la singular posició de l'autor en el seu temps. El lector hi podrá reconéixer l'home il·lustrat que Kleist, malgrat el desencís kantiá (que retrobarem) sempre va ser, la seva aversió als prejudicis i l'afinitat amb Rousseau o amb el materialisme sensualista de les Llums franceses; podrá percebre el seu descord amb l'harmónic ideal d'humanitat que propagava el classicisme de Weimar i, igualment, captará la distáncia que el separa de l'esteticisme romántic. De Kleist s'ha dit, i amb raó, que va ser un contemporani a desgrat. Ser d'un mateix temps que els altres, peró, ser-ho a disgust, no és ser sinó un solitari i, probablement, en aquesta solitud rau l'origen de la indiscutible modernitat de Kleist. El segle XX se'l va fer seu, i admiracions com les de Kafka per l'autor del Kohlhaas gairebé han esdevingut icones de l'éxit que el seus coetanis li van negar. Naturalment, existeix el perill que la modernitat de Kleist s'estanqui en la llegenda; contra aixó, no cal dir-ho, no hi ha res millor que tornar a la urgéncia dels seus textos. (Anna Montané, Introducció)