Càndid

El jove Cándid és expulsat del paradís de Thunder-ten-tronckh, allunyat de la bella Cunegunda i del seu tutor Pangloss, l'optimista irreductible que li ha ensenyat que vivim al millor dels mons possibles i que tot el que succeeix és a fi de bé. Quin daltabaix. Buscant-se, retrobant-se i tornant-se a perdre per mig globus terraqüi, Cándid i els seus amics coneixen la guerra, les catástrofes naturals, la ira de la Inquisició, el robatori, la violació, la tortura, l'esclavitud, l'assassinat, la malaltia, la traïció, l'engany i fins i tot veuen com es marceix la bellesa. Res que no sigui normal. Al capdavall, ens recorda l'escéptic Voltaire en aquesta narració filosófica exagerada i divertidíssima, que el món és «una cosa ben forassenyada i abominable». Que no ens entabanin, per aixó tornem als clássics. No será gens estrany que molts de nosaltres acabem com els protagonistes de la més famosa de les novel·les de Voltaire: envoltats de la gent que estimem i cultivant un hort. «Cándid o l'optimisme» (1759) és un dels exemples majúsculs de narració filosófica, génere literari sorgit durant la Il·lustració. «Tota la seva intel·ligéncia era una máquina de guerra», va escriure Flaubert sobre Voltaire. Aquí, la va posar en marxa per denunciar tant la intoleráncia religiosa com l'optimisme de Leibniz. Quan es va publicar va ser tot un escándol, i va arribar a formar part de l'índex de llibres prohibits per l'Església católica. Ara és un d'aquells llibres als quals recorrem a la recerca d'una dosi de saviesa i veritat. Més encara si es presenta en una gran traducció i il·lustrada pel fabulós Quentin Blake.