Històries d ' una pensió

Les pensions han ocupat un lloc molt important en el paisatge social de la Catalunya contemporánia. En la precarietat própia dels temps de postguerra, els hotels estaven reservats a les minories, mentre que els treballadors, els viatjants, els estudiants i, en general, la gent que s'havia de desplaÇar tenien sempre el referent d'una pensió ecomanada. Els qui s'hi aplegaven generaven una comunitat singular. De les converses i discussions de sobretaula, de la convivéncia i de la imaginació dels dispesers, han sorgit anécdotes de tota mena que han passat a formar part de l'anecdotari de moltes famílies. En Picanyol comparteix amb el lector les experiéncies viscudes quan la seva mare va obrir una pensió al carrer Joies, 20, al Moiá dels anys cinquanta del segle passat; entre els set i els catorze anys, va fer de noi dels encárrecs mentre anava agafant afició a ser ninotaire. Els dispesers feien la seva sense parar atenció en aquell nen reservat que guardá en la memória el que ara ens ofereix aquest llibre. Les bromes que es feien entre els hostes; les baralles provocades per un mestre una mica fatxenda i enredaire; les situacions de risc d'aquell encarregat de la pedrera que guardava la pólvora sota el llit; el brigada de la Guárdia Civil que vivia dalt de la pensió... El lector té a les mans un llibre de molt bon llegir, fresc i ágil, hilarant en alguns moments, peró també tendre i entranyable, com no podia ser d'una altra manera el retrat d'aquella época que ha marcat més d'una generació.