Les tenebres del cor

Un relat homèric, entre la ciència i la fantasia literària. Amb Les tenebres del cor, l'autor de novel·les com Victus o La pell freda, escriu la història apassionant d'una il·lusió, tan immortal com inassolible, que ha generat proeses inaudites, moltes llàgrimes i grans alegries. Seria difícil trobar un grup humà més allunyat de la nostra fesomia i dels nostres patrons culturals que els habitants de la selva africana, mal coneguts com a «pigmeus». Són lluny de nosaltres i de tothom. Són els exòtics dels exòtics. Homer els esmenta a la Ilíada, i els seus versos són l'origen d'un dels malentesos més ridículs i perdurables de la història científica. Qui eren aquells pigmeus que es defensaven amb llances dels atacs de les grues La resposta és molt senzilla: unes criatures tan fabuloses com els nostres follets. Però a la Grècia antiga, Homer ja era un clàssic, i si havia dit que els pigmeus eren reals és que ho eren. Així, doncs, què tenen a veure els habitants de la selva africana amb els pigmeus grecs Res en absolut. Semblava que el racionalisme havia deixat enrere el mite, però des del segle XIX, contra tot pronòstic i empesos per la ciència, la literatura i la fantasia, molts aventurers i exploradors han anat a l'encontre dels pigmeus al cor d'Àfrica. Les tenebres del cor narra aquesta trobada amb unes criatures de les quals només sabem que no en sabem res. I tan sols desvetllarem un aspecte sorprenent: els personatges verídics d'aquest llibre -l'extravagant i seductor Paul Du Chaillu, el tibat botànic alemany Georg Schweinfurth, l'injustament oblidat etnògraf Paul Schebesta , la pintora Anne Eisner i el seu marit Patrick Putnam, l'antropòleg Colin Turnbull i el propi Albert Sánchez Piñol- van anar a buscar en els «pigmeus» alguna cosa importantíssima per a ells, i tots van trobar el que buscaven. Tanmateix, oh, paradoxa fatal, el que van trobar no existeix!